Per al Max, abril de 2002
Primera de les cartes que Mercè Piqueras va enviar al meu fill Max quan va néixer ara fa 18 anys:
Hola Max,
Fa pocs dies pensava que ja devies ser a punt d’arribar a aquest món i em preguntava si trigaries gaire a fer-ho. Ara em pregunto com deu haver anat el viatge de sortida d’aquell indret on has viscut els primers mesos de la teva vida i quines deuen haver estat les teves primeres sensacions en un ambient que segurament t’haurà resultat estrany, potser fins i tot inhòspit, tan diferent d’aquell cau on no et calia fer cap esforç per tenir tot el que necessitaves, on el batec del cor de la teva mare, tan proper, et donava a tot hora segurat.
El viatge a l’exterior deu haver estat el primer ensurt de la teva vida, en sentir-te empès per una força contra la qual no podies lluitar i que t’arrossegava vers un túnel estret, on podries haver quedat atrapat. No és un miracle que hagis pogut travessar aquell passadís tan fosc i habitualment tan estret? Segurament hauràs hagut de lluitar força per obrir’t-hi camí; potser fins i tot des de l’altre extrem hauran hagut d’ajudar-te a passar el darrer tram. Espero que el viatge no hagi estat massa complicat ni per a tu ni per a la teva mare.
Després un altre ensurt: de l’escalforeta i aquell ambient fosc on et senties agombolat, de sobte t’hauràs trobat en l’ambient més aviat fred dels quiròfans i sales de part, amb un esclat de llum enlluernador, i amb un grup de persones que t’hauran sotmès al ritual amb què es rep els nadons avui dia. Un ritual que era necessari per garantir l’èxit de la teva arribada i del teu futur en el món exterior, però que segurament haurà estat molt desagradable per a tu. Comprovar el teu aspecte i color de la pell, el funcionament del teu pols, les teves reaccions a estímuls externs, la teva activitat i la teva respiració un minut després que haguessis sortit del cau matern dóna la seguretat que tot anirà bé de moment.
Suposo que també t’hauran posat gotes als ulls per evitar que els microbis que has trobat pel camí de sortida puguin causar-te cap mal. I qui sap si no t’han posat també cap per avall i t’han donat uns copets al cul o l’esquena per sentir la teva veu. Potser fins i tot t’hagi espantat la teva pròpia veu. Aviat t’hi acostumaràs, però; no sols a la teva veu, sinó a les d’altres persones i als sons de casa i als del carrer quan comencis a sortir a passeig. Unes veus et resultaran agradables, altres no tant. Segur que la veu de la mare et semblarà la més bonica. Aviat aprendràs que pots treure profit de la teva veu; que, si l’acompanyes d’unes quantes llàgrimes i ganyotes, pots aconseguir moltes coses. No n’abusis, però. Altrament esgotaràs la paciència de la teva mare i del teu pare i acabaran per no fer-te cas.
M’agradria veure’t aviat. Aquest dies, però, deus rebre moltes visites. El viatge que has fet és molt dur i parents i amics voldran donar-te la benvinguda i voldran donar l’enhorabona a la teva mare i al teu pare per aquest vailet que acaba d’arribar. Et veuré més endavant, quan ja hauran desaparegut les arrugues de tant de temps en remull (per sort, les teves no són com les meves; a tu amb pocs dies et desapereixeran). Dedica’t ara xuclar i xuclar, la teva necessitat més important i ara per ara segurament també el més gran plaer. Més endavant descobriràs que hi ha altres necessitats i també altres plaers.
Si fos veritat això que diuen de la influència dels astres sobre les persones, et diria que tu i jo ens hauríem de semblar en alguna cosa, perquè, si la informació que m’ha arribat no està equivocada, hem nascut el mateix dia de l’any: el 10 d’abril. Sóc molt despistada per recordar dates, però segur que el teu aniversari no l’oblidaré mentre el meu cap em permeti recordar quin dia n’és el meu.
Dóna la meva enhorabona a la Cristina; que gaudeixi ara de la teva companyia i del plaer de veure com, a poc a poc, vas aconseguint la teva autonomia. I quan la vegis cansada per tota la feina que la teva vinguda li comportarà, o preocupada perquè no menges prou o perquè tens febre o et fa malt alguna cosa, fes-li una rialla d’aquelles que només la mainada sap fer o — si encara no hauràs après a parlar — transmet-li amb la mirada tot el teu amor.
Podria explicar-te una mica com és el món al qual has arribat, però prefereixo deixar-ho per quan siguis més gran, amb l’esperança que la meva informació pugui ser aleshores més optimista.
Benvingut Max! Per a tu i la teva mare, una abraçada,
Mercè
PS. Amb el teu nom, més que el “rei de la casa”, deus ser-ne l’emperador.
